3_Pastor_Juste_PERSUASION_DNA_JSN

Us passo una guia dels curs d’opinió pública. Podreu seguir les qüestions que s’han treballat a classe i tindreu una sèrie d’orientacions teòriques.

L’estudi fet per la Universidad de Salamanca deu tenir un clar sentit acadèmic, però no respon a una demanda social. Ningú a Espanya no ha demanat que Portugal pugui federar-se i, probablement, no hi ha massa portuguesos estimulats amb la proposta. Però el cert és que entre les persones enquestades hi ha una bon grapat –sobretot a Portugal- que estarien d’acord en canviar la història.

L’enquesta no parla només del fet de federar-se, sinó que, com a conseqüència de la federació, demana per la percepció que tindrien portuguesos i espanyols de compartir un sistema fiscal i de compartir les seves llengües. En qualsevol dels dos casos, els portuguesos veuen més avantatges que els espanyols. En el cas de la llengua, per exemple, mentre que la meitat dels portuguesos consultats considera imprescindible aprendre l’espanyol i el portuguès a l’escola, la majoria dels espanyols -8 de cada 10- es negarien a què el portuguès fos obligatori.

L’enquesta i l’estudi de la Universitat de Salamanca donen moltes pistes de la relació difícil entre… Espanya i Catalunya. L’enquesta dóna més llum sobre el que històricament s’ha anomenat des de Madrid el “problema catalán”. Probablement té com a base la incomprensió que es té des del centre d’Espanya de la realitat de la perifèria (inclòs Portugal). Aquest menysteniment de la llengua portuguesa en cas d’una hipotètica federació amb Espanya ho posa de manifest. I possiblement també té a veure amb la dificultat d’explicar-se des de Catalunya. Dit ras i curt Catalunya no és una bona marca per a la resta d’Espanya. No està entesa del tot.

Potser un estudi que plantegés la mateixa possibilitat de federació entre Espanya i Catalunya donaria uns resultats similars. I no ens hauria de tirar enrere per provar-ho una i altra vegada.

Publicat a El Singular Digital el 30 de juliol de 2009

Durant la darrera temporada he sentit a un parell d’entrenadors del Barça parlar del pes de les emocions, de la mètrica dels sentiments. A part d’en Pep, vaig escoltar en Xavi Pascual, entrenador del primer equip de bàsquet, que invocava l’equilibri emocional com una de les claus de la bona temporada que havia fet el seu equip. I em va agradar. Les emocions estan tan presents en la nostra vida que sembla que no els hi prestem atenció. És més, a la vida professional sembla que estigui mal vist parlar d’emocions. Sembla una cosa poc seriosa apel•lar a les emocions alhora de plantejar-se les fites de cada temporada, els objectius de cada any.

En el món de l’empresa els “maîtres à penser” s’inventen conceptes i matrius per tal d’objectivar les accions i els resultats. Alguns fins i tot venen milions d’exemplars de llibres que barregen les tècniques empresarials amb l’autoajuda. Però sempre defugen les emocions. Sembla que el capitalisme hagi d’excloure les emocions del seu horitzó.

Per això quan vaig sentir que en Pep Guardiola feia referència als sentiments per tal de justificar perquè no vol en Samuel Eto’o a la seva plantilla em va semblar interessant. Guardiola obria la seva ment i el seu cor a un tipus d’argumentació que tots sempre tenim en compte alhora de prendre decisions però que no volem fer públic. Parlar d’emocions i de sentiments sembla que ens degrada. I, al contrari, les emocions i els sentiments són les que construeixen el teixit de les nostres vides.

Les gran decisions vitals estan fetes del fang de les emocions i dels sentiments. Segurament, i per sentir-nos més forts, mirem de vestir les nostres decisions d’una certa tramoia racionalista, però la veritat és que el nas, la intuïció, els sentiments i les emocions expliquen millor que res el nostre pas per aquest món de persones.

Guardiola va dir que no vol jugar amb l’Eto’o per una qüestió de “feeling”. No s’hi sent còmode. No li agrada com és. No veu que pugui sorgir la màgia entre ells. I creu que l’equilibri que ha trobat aquesta darrera temporada no podrà repetir-lo la temporada que ve. Quina gran raó. Me’l crec.

Publicat a El Singular Digital el 23 de juliol de 2009